Bons veïns !

La relació entre dos territoris com Catalunya i l’Aragó s’ha fonamentat en raons tan sòlides com la història compartida, l’ús d’una mateixa llengua i el sentiment de proximitat que sintetitza aquest bagatge compartit entre uns i altres.
Aquest sentiment de veïnatge no pot ser, però, una qüestió purament anecdòtica i circumstancial, com de fet ha passat durant tots aquests anys, on la indiferència ha sigut alimentada per discursos partidistes i endogàmics.
Hi ha una altra forma possible de fer les coses, en l’àmbit de les relacions institucionals, diferent de com ho han plantejat el PP i CiU? Efectivament, i una bona mostra són els acords que, entre els socialistes aragonesos i catalans, s’han anat aconseguint en matèries tan importants com l’aigua o les comunicacions. Dues qüestions difícils que afecten a importants interessos econòmics i identitaris. Però, alhora, dues qüestions claus que tenen en el territori i la seva gent el màxim exponent i on radiquen, en gran mesura, les claus de qualsevol futur possible per aquests territoris. No és estrany, doncs, que res arribi tant a l’ànima de la gent com l’aigua i la terra. La manifestació del dia 10 de març a Barcelona ho va posar de manifest i, mentre PP, amb la comparsa de CiU, fan el tragala del Pla Hidrològic Nacional, votant en contra de l’Ebre i en contra de l’Aragó, a Lleida, aragonesos i catalans vam consensuar un document unitari que reflexa la reivindicació de milers de persones que reclama una nova cultura de l’aigua.

Un document que no només s’ha d’entendre com un acord en favor del dret dels territoris a ser considerats en qüestions tan importants com la gestió dels recursos, que també, sinó que és, sobretot, una nova forma de concebir una Espanya que no té res a veure ni amb l’endogàmia de CIU que finalment ha acabat amb la seva feblesa, fent bo un govern i unes formes de governar que tant havia denostat durant anys ni, molt especialment, amb un PP que no té més sensibilitats territorials que aquelles que li serveixen per unir al seu projecte tots els vots que vinguin dels enfrontaments i del ressentiments territorials. Una via altament perillosa, amb obvis resultats electorals a curt termini, però, amb enormes dificultats per fer possible la vertebració dels pobles d’Espanya.

Aragó, Balears i ben aviat Catalunya han de liderar una nova concepció de la pluralitat democràtica i nacional, dels valors de la tolerància i de la força creativa que donen a aquests territoris la seva identitat i la seva cultura. Són les bases d’un model d’Estat que ha de ser una alternativa clara a l’Espanya autoritària i radial que hi ha darrera dels transvasaments de l’Ebre, de la configuració de les xarxes d’alta velocitat, de les comunicacions aeroportuàries o fins i tot, de la relació amb Europa. És per això que amb l’acord de Lleida, amb els documents signats entre els progressistes de l’Aragó i Catalunya, vam fer un pas més en aquesta construcció del federalisme; de la defensa de l’autogovern i del dret a la diferència en l’Espanya única d’Aznar.
Lamentablement, sembla que en aquesta lluita, que també implica la defensa de la cultura, de la identitat i del dret a la diferència, els nacionalistes de CIU ja no hi compten. No hi pinten res. Són convidats de pedra que només poden desfullar la margarida per decidir si seran o no als futuribles del proper Govern del Partit Popular. Un pobre argument per superar la desídia d’un govern que s’ha oblidat de governar i que, desprès de vint anys, els hauria de portar a una examen de consciència (política) per esbrinar si la tàctica de l’oportunisme/ victimisme polític, jugada per en Pujol durant tots aquests anys, no és ja un camí esgotat.

Marcelino Iglesias, Cisco Antic i Pasqual Maragall aposten per una nova i bona relació de veïnatge, per construir una altra Espanya dels pobles i dels ciutadans i més i millor Europa, feta des de la justícia social i l’equitat d’oportunitats, és a dir, amb i des de la proximitat de la gent.



Francesc X. Boya

Diputat del PSC-CpC al Parlament de Catalunya