CIU i el PP estan pujant els decibels de la crítica barroera contra l’alternativa del PSC-CPC. El motiu que justifica aquest barroreisme és el de menys; les enquestes diuen que el canvi es consolida i que una majoria de ciutadans ja han posat data de caducitat al “pujolisme” i a l’agonia d’un projecte que ja fa anys que no aporta res de nou a la política catalana. L’última mostra a les nostres comarques és l’article aparegut al diari Segre el dia 6 de maig i signat pel Sr. Ramon Companys. Tot un exercici de banalitat on l’objectiu era la tergiversació de les paraules de Pasqual Maragall quan, des del Pirineu, va reclamar que Catalunya tingués veu en temes de política internacional.
Reivindicació molt raonable per una nació que ha de tenir presència en el context internacional i que, ans al contrari, té un govern que en conflictes tan sagnants com el de Palestina no ha tingut res a dir. La impressió general, malgrat la miopia d’alguns, és que el Govern de Catalunya no té opinió en afers internacionals i, si la té, no sap explicar-la.
Certament, la debilitat política per la qual travessa CIU la fa presonera de les seves contradiccions. El pacte amb el PP té un cost elevat i un dels peatges a pagar és justament el silenci en aquelles qüestions que poden incomodar al govern. És, senzillament, un pacte fet a mesura per tapar les vergonyes mútues. Per silenciar les diverses comissions d’investigació demanades al Parlament de Catalunya pels escàndols que assolen a aquest govern i que gràcies a aquest pacte no han sigut creades.
Poden avui, PP i CIU, donar lliçons de democràcia i transparència a ningú? No, el seu és purament un pacte d’interessos partidistes per mantenir i conservar el poder, manllevant un principi que, tal i com arriben els vents de la política europea, hauríem de preservar com si fos el bé més preuat: la democràcia. Aquest exercici, però, precisa d’uns elements fonamentals, entre altres: lleialtat en l’exercici de la política i el reconeixement de legitimitat de totes les forces polítiques per accedir al govern. En aquest país, això ha sigut obviat per aquells que creuen tenir l’exclusiva i la propietat dels símbols, els sentiments i finalment, també el control econòmic i financer. Doncs bé, avui com mai, Catalunya necessita regeneració política justament per preservar la democràcia. Catalunya ha de sortir del masoverisme polític de CIU i abordar el futur amb un projecte que representi l’esperit obert de la majoria dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país.
CIU no pot ni aturar ni moderar el centralisme radial que representa el Partit Popular i, com fan els oportunistes, s’ha aliat amb ells per fer de representant dels seus interessos polítics que no són altres que impedir la victòria d’un projecte que canviï l’Espanya única del PP, per l’Espanya diversa dels pobles. Ells, els de CiU, apuntalen un model que ens exclou d’Europa, que ens resta capacitat econòmica i que ens condueix a l’incert futur de ser perifèria, tal i com ens considera el ministre Cascos en els seus projectes d’infrastructures .
Catalunya es mereix més que un Govern que sobreviu a empentes i rodolons. Ens cal un projecte polític sòlid, amb referents exteriors que ens permetin influir en la política de l’Estat i de la Unió Europea. Això és, no només legítim, sinó necessari per obtenir resultats a curt termini. I és necessari per canviar alguns vells “tics” de l’Estat espanyol, que ara retornen amb més força que mai, i que s’han d’aturar des de dins, tal i com ja vam fer els socialistes catalans i espanyols transformant aquella Espanya franquista en una democràcia europea de primer ordre. Assumir responsabilitats implica també acceptar errors i saber rectificar. Nosaltres ho hem fet. Per això, ara podem advertir que és poc saludable jugar a negar el pacte amb el PP públicament i mantenir-lo en totes les votacions del Parlament de Catalunya i del Congrés de diputats, per acceptar lleis lesives contra els interessos de Catalunya.
Per sort, Catalunya és molt més que un partit i que un líder. És un país que vol realitzar-se plenament, des de la normalitat democràtica; la il•lusió col•lectiva dels projectes compartits i amb l’ambició de progressar social i econòmicament. Per fer-ho, cal un nou Govern i un nou projecte que porti saba nova a la política catalana i que, més enllà de viure de la renda dels hereus, o fer de masovers de la dreta espanyola, tingui un projecte propi i engrescador, on els catalans i les catalanes trobin resposta als seus problemes i a les seves legítimes ambicions.
Francesc X. Boya i Alós
Diputat del PSC-CpC al Parlament de Catalunya