Preguntes sobre la vall de Ruda

Als anys vuitanta els aranesos van viure dos debats d’una gran intensitat liderats, en primera instància, pel moviment veïnal “es Terçons” i després per polítics progressistes, militants d’Unitat d’Aran que s’enfrontaven a un model que plantejava explotacions abusives en matèria de boscos i de sòl.
Han transcorregut dues dècades des d’aquells temps de democràcia primigènia, i mentre el debat de la racionalització de l’explotació dels boscos va quedar ràpidament neutralitzat amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, en l’àmbit urbanístic i malgrat l’avenç que va suposar la redacció de les normes subsidiàries a principis dels vuitanta, la situació continua sense estar resolta.
Aquelles normes van ser un instrument d’urgència per aturar els desastres urbanístics que ja es feien notar, fruit, per una banda, de la creixent demanda turística iniciada amb el dessarrollisme i per altra, de les lleis urbanístiques del 1956, rematades amb la llei fraguista de Centros y Zonas de Interés Turístico Nacional. Un marc que donava “patent de cors” a totes les operacions immobiliàries. L’Aran, a l’igual que Benidorm o altres zones amb expectatives turístiques en aquells anys, van ser objectius de macroprojectes com el de Beret, on es pretenia construir una gran urbanització de dotze mil places, en aquest cas a 2000 m. d’alçada i en sòl públic. L’activisme popular i la posició contrària d’una majoria d’ajuntaments va aturar el projecte.
La primera pregunta seria saber per quina raó les administracions han pres en aquests últims mesos la determinació de compensar l’empresa Baqueira amb el dret d’urbanitzar 65.000 metres quadrats a la zona de Ruda, en compensació dels suposats drets atorgats per aquella Llei de l’any 1963 i el subsegüent Pla General a la zona de Beret, malgrat que l’últim informe de l’any 1998 de la Generalitat de Catalunya, denegava categòricament l’existència dels mateixos i per tant qualsevol possibilitat d’edificar a Beret, atenent al criteri que tots els drets urbanístics atorgats per les lleis de la dictadura quedaven derogats per les posteriors lleis democràtiques aprovades al Parlament de Catalunya i les mateixes normes subsidiàries. Un litigi que, en tot cas, s’havia de dirimir jurídicament i que s’ha resolt amb un criteri estrictament polític en favor de l’edificació de Ruda en termes de compensació d’un dret que sembla, d’antuvi, discutible. Per tant, l’administració substitueix en aquest cas el dubte d’una decisió judicial, per una tangent operació immobiliària, sense tenir en compte una visió general de l’afectació turística, ambiental i econòmica que una operació d’aquesta mena tindrà per al conjunt de l’Aran.
Baqueira Beret és un dels motors econòmics de l’Aran i una de les empreses que ha gestionat amb més eficàcia i solvència el negoci de la neu. Cal fer aquesta afirmació, perquè seria injust entendre en aquest posicionament una desqualificació d’una empresa que, legítimament, defensa uns drets que considera vigents, si bé, i atenent al caràcter estratègic de la neu per a l’Aran cal plantejar-se una segona pregunta per saber si Ruda és una opció vàlida per als dèficits urbanístics i d’accés a les pistes que avui té Baqueira Beret. Sembla lògic que des del PSC-CpC i Unitat d’Aran reclamem i apel•lem a la necessitat que, més enllà de les consideracions jurídiques del litigi, i abans de qualsevol requalificació, era imprescindible la redacció del Pla Territorial Parcial de l’Aran, per determinar quines eren les millors opcions d’ampliació de Baqueira Beret i quines les solucions als problemes de mobilitat en el context del conjunt de la Vall. Algunes opinions apunten avui a que la utilització de Beret serà inqüestionable si Baqueira vol continuar en expansió per les zones de neu i obrir-se cap a les serralades de l’interior de la Vall, amb la qual cosa, el sacrifici de Ruda podria ser inútil… Són pures consideracions, algunes d’elles amb més fonament que altres. Tanmateix, sembla difícil de creure que, després de transcorreguts més de 20 anys d’aquells debats sobre Beret, avui, l’Aran, país que viu del turisme i de l’esquí, no tingui un disseny de com han de ser els creixements i expansions del seu motor econòmic. Una situació que genera inseguretat, debilita a l’empresa i pot acabar amb les possibilitats de generar ofertes en termes de turisme de qualitat.
Finalment, l’operació, que serà un gran negoci immobiliari, si tenim en compte els preus i les plusvàlues que generarà, ve acompanyada per la manca de transparència i per la precipitació; dos condicionants que no ajuden a fer-la explicable en un Aran que té, malgrat les aparences, dificultats en l’ordenació i control del creixement sostenible del seu producte turístic.
Ruda és la cua del final d’etapa d’un Govern que no ha sabut planificar, ni conciliar els interessos de les empreses amb l’interès general. Només cal fer un cop d’ull als plantejaments turístics d’altres contrades per adonar-se que el projecte de Ruda és anacrònic i fruit d’una improvisada precipitació. La massificació i un excés en l’oferta turística és un criteri que va en contra de qualsevol dels paràmetres que es reclamen per un territori que vol vetllar per una oferta turística equilibrada i de qualitat.
Per tot això, la pregunta de: per què ara Ruda? Feta per en Pasqual Maragall al Parlament no té resposta política, perquè el projecte no es planteja des de la perspectiva de l’interès general. Altra cosa són els interessos privats que s’alimenten en la indefinició de la norma, allà on el ciutadà no sap on acaba la política i comença el negoci. Aquesta és la pregunta que el Govern no respon.

Francesc X. Boya i Alós
Diputat del PSC- CpC i Secretari General d’Unitat d’Aran

Leyendo comentarios Facebook...
Loading Disqus Comments ...

You must fill in your Livefyre SiteID in the Comments Evolved plugin options.

No Trackbacks.