El fil de la pau

Encara ressona l´impacte brutal del terrorisme sobre la ciutat de Nova York, fa un any, i la pèrdua de llibertats acompanya el so dels tambors de guerra a Iraq, alimentats a l´ombra del record de les víctimes del malaurat Word Trade Center. Tot plegat, alimenta un neguit incert que, projectat sobre el panorama mundial, té molt d´inquietant, i no sols per la greu situació generada pels atemptats terroristes que van ocasionar aquesta crisis internacional i els efectes de la cruenta guerra a l´Afganistan, sinó per la forma com el president Bush, –aplaudit entusiàsticament per Aznar i Berlusconi– condueix aquesta crisi. És a dir: amb la diplomàcia absolutament relegada a ser comparsa de l´estratègia militar, i fent de la superioritat militar dels Estats Units l´únic argument per combatre el terrorisme.
Hom sap que, malgrat el legítim dret a la defensa que té qualsevol país, la solució als conflictes globals i entre ells, el terrorisme, passen, a més de per engarjolar i perseguir als terroristes, per la solució de les desigualtats creixents del planeta, l´assoliment de la democràcia al tercer món i en definitiva, per moltes d´aquelles qüestions que van ser objecte de debat a la cimera de Johannesburg, de resultats tan escassos, i que ha despertat tan poc interès en el gegant americà.
En aquest context, els conflictes interns d´aquesta Espanya convulsa per la Llei de partits i la il•legalització de Batasuna, adobades amb les converses de Carod amb Otegui, han situat el clima polític català en un ambient de crispació i confusió considerables. Un Partit Popular entestat en fer de la unitat d´Espanya una veritat absoluta ha acabat d´embolicar, si cap encara més, el cabdell d´aquesta Espanya que té una punta a Euskadi i una altra a Catalunya. L´estratègia de xoc frontal entre el nacionalisme unitarista espanyol que defensa el PP i el nacionalisme basc, o amb el catalanisme polític d´esquerres –i de dreta segons l´interès de CIU per escenificar amors i odis amb el Govern central– és un carreró sense sortida. De fet, la intensitat del conflicte basc no ha parat d´augmentar en aquests últims anys i avui està en la situació més delicada de les últimes dècades. I curiosament l´estratègia del PP coincideix en els extrems amb la del radicalisme basc violent, partidari de trencar tots els ponts del diàleg entre el constitucionalisme i el nacionalisme. Es a dir: “cuando peor mejor” per tal de fer insuperable el fossar que separa als uns dels altres. L´assassinat d´Ernest Lluch, el 9 de desembre del 2000, fou un exemple d´aquesta estratègia contra el diàleg per part dels terroristes d´ETA. Certament, la complexitat de la qüestió no ens ha de fer oblidar que, avui, al País Basc, la prioritat absoluta és el dret a la vida. Cal garantir els drets d´aquells que per no ser o no dir-se afins a determinades sigles polítiques són amenaçats i morts. Davant d´aquest drama col•lectiu, les iniciatives legislatives com la Llei de partits, tot i estar plenes d´ombres, s´han d´entendre com la iniciativa d´un govern per acabar amb una situació que, pel conjunt de la ciutadania que viu amenaçada al país basc, ha esdevingut absolutament insuportable. I en aquest context, fer de la lluita contra el terrorisme una raó d´estat i no de confrontació política, tal i com ha fet el partit Socialista, és una actitud de responsabilitat de la qual, el PP, n´hauria de treure una conclusió clara respecte de les seves actituds quan ell era oposició. Som molts però els que tenim la certesa que, ni la Llei de partits ni la il•legalització de Batasuna són la solució del problema basc, i no en va, les manifestacions del Sr, Anasagasti en el Ple del Congrés, reclamant una taula de diàleg, van ser un exercici de nostàlgia ben justificada vers els temps dels governs socialistes.
El xoc frontal de partits i governs d´ Euskadi i Espanya, l´estira-i-arronsa interessat de CIU, o les flamarades sonores de la radicalitat independentista fa dècades que ens aboquen a la frustració i al desencís en la recerca d´una alternativa pel conflicte basc i de retruc per la ubicació de Catalunya en el context espanyol. La imprescindible recerca de la pau com primer pas per la solució definitiva és, però, un exercici més complex que un crit al patriotisme oportunista i exacerbat d´una banda i una altra. “La pau, –va dir Felipe González, aquell dia trist en què tots ploràvem la mort de l´Ernest Lluch-, és una roba fina, teixida de moltes complicitats”. Complicitats que avui, malauradament, no existeixen ni entre partits democràtics, ni entre els governs de Espanya i Euskadi.
Catalunya té molt a fer i molt a dir davant d´aquesta situació perquè en aquesta partida ens hi juguem també el nostre futur. Catalunya pot encetar un nou camí que ajudi a descabdillar el cabdell espanyol. I, mentre uns continuen en la queixa oportunista en funció dels interessos partidaris i amaguen el cap sota l´ala, com han fet Pujol, Mas i Duran davant la possibilitat de mediar en el conflicte, Maragall, Iglesias, Pla i Antich han començat a treballar-hi, a posar en comú estratègies i interessos de catalans, aragonesos, valencians i mallorquins, i de retruc també dels bascos, fent-ho des de la lleialtat mútua i la lleialtat a un Estat democràtic que els socialistes volem plural i amb un senat federal, capaç d´assimilar la diferència de pobles, cultures i nacions que conviuen a Espanya.

Francesc Boya i Alós
Diputat del Psc-Cpc i Secretari General d´Unitat d´Aran

Leyendo comentarios Facebook...
Loading Disqus Comments ...

You must fill in your Livefyre SiteID in the Comments Evolved plugin options.

No Trackbacks.