La muntanya 22 anys després

La muntanya 22 anys després

Hi ha a Catalunya un discurs que té com a objectiu fer dels desitjos del Govern una realitat virtual que, a força d’explicar-la, pot fer perdre la perspectiva del ciutadà. Especialment perquè a la muntanya, determinades promeses i determinades afirmacions són sentides de fa anys, i algunes polítiques basades en el control de l’opinió publicada i de la informació partidària són una pràctica massa comú que actuen com una òptica distorsionadora d’una realitat que, per molt que sigui opinable, evidencia que la situació de la muntanya pirinenca és clarament millorable, i que l’acció de govern d’aquests 22 anys és clarament insuficient. Aquesta insuficiència es fa abassegadora en matèria d’equitat de serveis públics, d’oportunitats per a les persones, de millora de les infraestructures, i molt especialment, de participació de la gent que hi viu en la definició del model de territori que vol per al futur.

L’any internacional de les muntanyes ha sigut una bona ocasió, perduda, per plantejar un debat sobre l’evolució del territori i el seu futur. Un cop més, el Govern ha optat per mostrar la seva cara més miop, utilitzant aquesta celebració per fer actes partidistes o pura propaganda, en lloc de plantejar debats oberts i amb participació ordenada del conjunt dels agents socials del territori.

El Pirineu ha de definir qüestions importants que ja no poden continuar formant part dels llistats de promeses que han emplenat els programes electorals de CIU, perquè després de 22 anys, els temps de les promeses i la credibilitat s’han esgotat. Ningú pot creure, a hores d’ara, que la manca d’habitatge protegit als nostres pobles tindrà una resposta immediata, quan algunes de les nostres comarques tenen, respecte a la resta de Catalunya, un dèficit de 19 punts de diferència. Que els ajuts pels estudiants pirinencs tindran ara la resposta que ha sigut negada en tot aquest temps. Que la situació de despoblament de les valls laterals i dels petits pobles de muntanya trobarà ara alguna solució imaginativa en un govern que no l’ha tingut fins ara. Que les nostres comunicacions transversals milloraran definitivament per consolidar mercats i espais de cohesió social . Que la manca de planificació de l’espai pirinenc, trobarà en la precipitació de l’últim moment, una resposta adequada i consensuada que determini els models de futur. Lamentablement, aquest govern ja no és a temps, ni d’esmenar errors, ni d’aportar respostes creïbles, més enllà de la pura estratègia electoral.
Cal una nova cultura política per la muntanya, una transició que faci possible canvis molts substancials en la manera d’abordar els problemes i en la recerca de les solucions. Cal un canvi en la cultura de govern que ha imposat CIU en aquests anys, centralista i piramidal, per la cultura de la subsidiarietat i de la xarxa, que retorni el protagonisme als ajuntaments i als territoris. Un canvi que passa per començar a desenvolupar eines com l’Institut per al Desenvolupament tan llargament reclamat i que arribarà 22 anys després, fruit de la feblesa política de CIU, més que de la seva convicció per crear eines de participació.
L’Institut ha de ser un primer espai d’encontre dels pirinencs que ens ajudi a superar barreres i trobar els interessos comuns de les nostres valls per fer una política pirinenca amb la convicció que, més que practicar el clientelisme de la subvenció arbitrària, el que cal són instruments i mitjans per fer del nostre territori un espai a la mesura de les nostres necessitats.
La distància i les dificultats inherents a aquests territoris han fet dels homes i dones de la muntanya gent capaç d’amollar-se a les situacions més adverses, amb caràcter per resistir les dificultats i amb el pragmatisme necessari per saber aprofitar les oportunitats. És des d’aquest pragmatisme i l’optimisme que hem d’afrontar un futur que la gent de la muntanya ha d’escriure per si mateixa, un futur que no pot quedar una vegada més, en mans de determinats interessos que no representen al conjunt de l’interès general del Pirineu.
Nosaltres, la gent de la muntanya, hem de dir prou a determinades maneres i formes d’utilització del territori, ja sigui per la construcció de línies d’alta tensió o per l’abús d’utilització del nostre sòl com eina per l’especulació i l’enriquiment fàcil d’uns quants. Les nostres Valls han de ser comunitats on els pirinencs tinguin oportunitats personals, qualitat de vida, i harmonia amb un entorn que volem preservar. Aquestes premisses no són compatibles amb fer del territori només un objectiu per al mercat, on els interessos ens situen -perquè ambdues realitats conviuen al Pirineu – en cotes de saturació i massificació o en el llindar del despoblament. Situacions que aquest Govern no ha sabut modificar amb polítiques de reequilibri territorial ni polítiques públiques com a garantia d’equitat dels ciutadans de Catalunya . La realitat mostra que aquests anys, més enllà de la suma d’actuacions molt concretes, aquestes polítiques no han existit.
Cal un nou impuls, un canvi que ens permeti a la gent de la muntanya construir i decidir el nostre futur, del contrari, tal i com ha passat en aquests 22 anys amb el Govern de CIU, altres continuaran decidint per nosaltres.

Francesc X. Boya Alós
Diputat del PSC- CPC i Secretari General d’Unitat d’Aran
fxboya@unitatdaran.org

Leyendo comentarios Facebook...
Loading Disqus Comments ...

You must fill in your Livefyre SiteID in the Comments Evolved plugin options.

No Trackbacks.