Aran: Competències i bon govern

Aleshores, un procés electoral haurà situat de nou la correlació
de forces i de propostes polítiques per als propers anys. Crec que és
positiu, en aquest moment, fer una reflexió sobre la situació
de la nostra autonomia i salut d’aquells elements que ens donen, als aranesos,
caràcter de país diferenciat i entitat política.
Al meu entendre l’objectiu primer d’una institució jove com
la nostra ha de ser guanyar autoritat moral davant dels ciutadans, es a dir,
fer-se equitativa en el tracte, transparent, oberta i eficaç. Crec sincerament
que aquestes premisses avui no es compleixen ni en els mecanismes de participació
ciutadana, ni en l’encaix de la pluralitat política del país,
ni en les garanties democràtiques que han de permetre l’impuls
i el necessari control que tot govern ha de tenir. L’absència d’aquests
elements en el model autonòmic aranès fa que, finalment, l’anomenada
recuperació política, quedi, en molts aspectes, reduïda a
una ostentació de poder presidencialista, unipersonal i on l’únic
objectiu és la pura gestió d’aquest poder. És a dir,
manar, més que governar.
Malauradament, hem vist mostres d’aquesta forma de fer en moltes de les
accions empreses pel Govern d’Aran, i els resultats comencen a tenir efectes
sobre el país. Fem una ullada a algunes competències importants:
cultura, turisme i urbanisme.
Si comencem per la cultura, veurem com el dirigisme institucional ha anat esterilitzant
la creació i la participació social en la creació cultural,
en favor de petites elits que controlen la subvenció i el diner de forma
absolutament opaca. L’exemple més evident és la impossibilitat
–des de ja fa anys– dels ajuntaments aranesos i del conjunt de la
societat, de participar en la despesa cultural de país, amb la qual cosa,
un dels actius més importants per motivar l’interès social
per la cultura pròpia ha desaparegut del mapa cultural i, finalment,
la decisió sobre aquesta matèria és ara més centralista
que mai.
En l’àmbit del turisme, Aran té avui dos reptes fonamentals
:
1. Garantir un producte turístic de qualitat .
2. Regular el seu creixement per adequar, en el còmput anual, l’oferta
i la demanda.
En el primer cas, la insuficiència dels accessos a l’estació
d’esquí, el pèssim estat de la N-230, i la manca d’atractius
per la desestacionalització ens fan fràgils. Un fet que s’accentua
amb algunes de les decisions que el govern vol prendre en aquests propers mesos.
Solucionar els caos circulatoris interiors a l’Aran, requereix dotar l’estació
Baqueira Beret d’un nou accés. És a dir, un nou ordenament
en els fluxos interiors dels visitants. En aquest sentit, cal un Pla d’Ordenació
que defineixi solucions precises a aquest problema. Totes elles però,
quedaran hipotecades amb l’aprovació d’un Parc Natural que
se superposarà a tota racionalitat en els àmbits de la planificació.
Aran quedarà encerclada en una anella que encotillarà el futur,
gairebé sense que l’exercici imprescindible del debat i la participació
ciutadana hagi tingut cap possibilitat de manifestar-se en la reflexió
sobre la situació actual i les necessitats futures del país. És
possible que a l’Aran li calgui un Parc Natural o –com planteja
Unitat d’Aran– un Parc Cultural, en aquest últim cas, menys
compromès. Abans però, cal projectar una concepció global
i estratègica del seu ordenament territorial, que avui no existeix i
que, de no canviar l’actitud miop de Convergència, comportarà
greus hipoteques per al futur del país .
En el segon punt, cal definir les polítiques dels propers anys en l’àmbit
del creixement perquè, la situació actual comporta una insostenibilitat
denunciada pel sector turístic que ja es fa evident actualment. Cal doncs,
renovar el planejament i definir les polítiques de creixement.
El Govern ja ha anunciat el traspàs d’aquestes competències
en les properes setmanes. Per decidir el nou marc normatiu caldria però,
un acord polític i social que ens permeti assumir amb garanties, una
desequilibrada lluita entre un poder públic de recent creació
que ha de vetllar per l’interès general, i interessos purament
especulatius. Tinc la certesa que, en aquesta lluita, plantejada de forma precipitada
i un cop més sense objectius definits, qui acabarà perdent la
partida serà el país. Ho dic, perquè, tot apunta a que
Convergència seguirà evitant el debat i substituirà els
acords polítics i socials pel control partidari, utilitzant la tàctica
de col•locar al capdavant de les responsabilitats tècniques, persones
d’adscripció política manifesta, o en tot cas, sense consens
institucional, única formula per obviar el concurs públic, amb
la qual cosa, si bé, com a opció política guanyarà
un instrument de pressió molt considerable, l’autoritat moral del
govern i de les institucions quedarà tocada definitivament.
La planificació de l’urbanisme aranès requereix d’un
gran acord que transcendeixi la situació política del moment i
assenti les bases de futur. Per això, no cal precipitació, ni
polítiques partidàries, cal acords amplis i sistemes de decisió
democràtics que facilitin la participació ciutadana en l’elecció
del model de desenvolupament. Un model que ha de definir-se a partir de la política
urbanística.
Malauradament, els efectes d’això que explico ja els podem llegir
en el procés de Ruda, un urbanisme caciquil de herència “fraguista”
i on, al marge de les consideracions tècniques, la democràcia
ha acabat derrotada amb la dimissió d’una regidora de l’oposició
al Naut Aran, que ha declarat sentir-se “assetjada” i que mostra
fins a quin punt, les connivències entre poder públic i determinats
especuladors que controlen les decisions en matèria de sòl s’han
fet evidents en aquest procés.
Finalment, en matèria econòmica, el Govern tampoc l’encerta,
i res més incompetent que una autonomia sense suficiència econòmica.
Els últims traspassos han anat acompanyats d’un nou acord de finançament
que fixa les futures revisions econòmiques en funció de l’
IPC, així, mentre el pressupost català ha crescut un 8’5%,
la part més important del nostre pressupost queda congelat a l’índex
de preus al consum. En aquesta situació, la nostra sanitat perdrà,
indefectiblement, qualitat respecte a la catalana que ha crescut en aquest últim
any un 7’5%. Una situació que es repeteix en la resta de competències
traspassades i afectades per aquest nou model.
Si Aran vol ser fidel a les raons que van motivar els moviments dels anys 80
en la recerca de l’autogovern, hem d’ estructurar un model institucional
equiparable al d’una democràcia real, que ens permeti construir
un país de tots i per a tots. El camí emprés des de fa
anys per Convergència, serveix per exercir el poder, el control i comprar
voluntats, però no per construir un espai social i polític que
una societat avançada i plural demanda. El populisme convergent no consolida
les expectatives dels ciutadans aranesos respecte de les seves institucions,
ni garantitzen cap millora en la qualitat dels serveis púbics, ni ens
farà competitius en la nostra economia. Cal per tant, una rectificació
d’actituds i portar el debat ordenat dels problemes reals del país
al si de les nostres institucions. Per fer-ho, cal un canvi de govern i de cultura
política que ens permeti recuperar el sentit històric de la nostra
autonomia, i dotar-la de valors democràtics, cívics i socials.

Francesc Boya Alós
Diputat al Parlament de Catalunya i
candidat d’Unitat d’Aran al Conselh Generau d’Aran

Leyendo comentarios Facebook...
Loading Disqus Comments ...

You must fill in your Livefyre SiteID in the Comments Evolved plugin options.

No Trackbacks.