CiU ens vol petits i dominats.

CiU ens vol petits i dominats.

Maragall ha anunciat la presentació d’una iniciativa legislativa
per complir amb el mandat estatutari de dotar Catalunya d’una llei electoral
pròpia. Un fet lloable que Ciu ha estat incapaç de fer en aquests
23 anys. La proposta és bona perquè, tot i que en el transcurs
de la seva tramitació pugui millorar-se, recull la vella aspiració
de que cada comarca tingui el seu diputat. Una reivindicació, entre d’altres,
de l’ alcalde de Solsona, el Sr. Ramon Llumà que, des de fa anys
i panys, reclama al seu partit aquesta representativitat comarcal en el si del
Parlament sense aconseguir-ho. Per tant, tots els escarafalls fets en aquests
dies pels cridaners de CiU amb Pujol i Mas al capdavant, són pura estratègia
electoral.
CiU no té esme ni per complir allò que l’Estatut de Catalunya
diu que s’ha de fer. I si en aquests 23 anys ha sigut incapaç de
complir-ho, ara, algú es pot creure que el Sr. Mas, a qui ja comencen
a retirar de la primera fila electoral, podrà fer-ne un de nou o tant
sols reformar-lo?
CiU té un projecte de partit, sí, però mai ha tingut un
projecte de país. Per això, la Catalunya d’avui és,
bàsicament, el reflex de la dualitat nacionalista: viure a la ciutat
mirant amb melangia el món rural. És la visió hereva, però
deformada fins la caricatura de les velles idees del segle XIX que, òbviament,
ja no serveixen per al segle XXI .
Perquè darrera del discurs “simpló” de si s’estima
o no el país, dels bons i mals catalans, el que en realitat hi ha, és
la imatge d’una Catalunya enfrontada, dividida per l’interès
polític d’uns pocs que ho controlen casi tot i que, s’han
fet el país a la seva mida. L’han esmicolat, enfrontant el camp
i la ciutat; la muntanya i la plana; reproduint aquesta dualitat política
i territorial de bons i dolents. És la simplificació absurda i
rancorosa de la rica complexitat que té aquest país.
Maragall, –els que l’hem escoltat aquests dies que ha estat per
les terres del Pirineu i de Lleida, ho sabem– diu un altra cosa ben diferent
als cataclismes anunciats pels mals averanys dels convergents. Maragall diu:
la Catalunya plural i diversa ha de tenir veus que la representin, amb autoritat
i legitimitat democràtica. I aquestes veus, no només han d’estar
en el Parlament, que també, sinó en el mateix Govern de Catalunya
i per aquesta raó, va anunciar a Lleida que els delegats territorials
del seu Govern participaran en reunions de l’executiu per fer participar
els territoris en la presa de decisions que els afectin. És, per tant,
un altra visió de Catalunya. Una visió en sintonia amb la Catalunya
real, i sobretot, una visió que explica un projecte, que és el
que avui li manca a aquest país. Un projecte que, com va passar l’any
1992, ens torni a situar al món i ens faci recuperar l’ambició
per avançar.
Els 23 anys de CiU ens han portat a un país dual, fet a la mesura d’un
president que l’ha volgut petit per abastar-lo personalment i gestionar
directament, fins i tot, el més quotidià. I si bé això
ho ha fet, també és cert que no ha sabut impulsat rés de
gran, d’important, per situar aquest país al món. Les dues
coses que han projectat Catalunya a l’exterior les haurà pensat
i imaginat Pasqual Maragall. Els Jocs Olímpics i el Fòrum 2004.

Són dues maneres d’entendre Catalunya. L’una de projecció
ambiciosa i decidida. L’altra minimalista, tancada en si mateixa i fomentant
l’enfrontament i la dualitat.
Catalunya ha de ser un país obert i ambiciós d’un futur
més pròsper. Això només serà possible si
deixem enrera aquesta visió tancada i resistencialista que representa
CiU i fem un salt endavant que ens permeti afirmar-nos en un projecte únic,
on totes les veus i diversitats de Catalunya i siguin presents.
L’evidència de l’esgotament de CiU, és ara més
present i més patètic que mai. La seva manca d’idees i ambició
els porta a l’atac personal i barruer. Resulta penós. Així,
Catalunya s’empetiteix i es fa provinciana. El que volem els catalans
no és aquesta Catalunya ni aquest debat polític de l’enfrontament
entre “provincies”. El que volem és una Catalunya gran, cosmopolita
i on les regions naturals que la conformen tinguin representació i eines
per contribuir a fer créixer el projecte comú. Ja s’ha vist
que això amb CiU no és possible, ells ens volen petits i dominats.

Francesc Boya i Alós
Diputat del Psc- Ciutadans pel Canvi i
Secretari General d’unitat d’Aran

Leyendo comentarios Facebook...
Loading Disqus Comments ...

You must fill in your Livefyre SiteID in the Comments Evolved plugin options.

No Trackbacks.