CiU entre l’aparador i la rebotiga

Hi ha, però, un fil prim i subtil i, malgrat això, també evident, que marca quan aquesta propaganda sobrepassa els límits d’allò que és democràtic. A Catalunya vivim una situació que té una certa proximitat amb l’actuació de règims poc democràtics on, les mancances de projectes, d’idees, i de discurs, són substituïdes per la propaganda, l’abús dels mitjans de comunicació, el disseny electoralista de les accions del Govern i la utilització sectària de les institucions.
Algú podria pensar que aquesta és una acusació poc fonamentada i feta des de la visió condicionada de la militància política. La realitat, però, corrobora aquestes afirmacions. Divuit professors universitaris han conclòs que el Govern de CiU gasta molt en publicitat, el que més del conjunt de les autonomies espanyoles. Mas, Duran, i Puig han esdevingut els caps visibles d’una poderosa agència publicitària que ha posat tot l’ aparell mediàtic i en bona mesura l’institucional, al servei d’un partit, CiU i d’un candidat, Artur Mas. Milionàries campanyes que pressuposen i afalaguen la feina feta d’un Govern que, després de 23 anys de mantenir-se en el poder, publicita les seves actuacions més immediates, dels últims mesos, amb costos ingents per als contribuents.
La qüestió és saber si el que avui es promociona incansablement des d’aquest Govern té contingut real o forma part d’una escenificació electoral sense precedents, al servei d’una elit que vol seguir controlant el país al preu que sigui. La resposta a aquesta qüestió s’ilustra en la polèmica aplicació de la llei que modifica l’elecció dels Consells Comarcals i on CiU ha protagonitzat un procés vergonyós per un Govern, dit nacionalista, però que no ha dubtat en furtar la sobirania del Parlament de Catalunya amb argúcies legals poc fonamentades i amb l’únic objectiu de mantenir els seus avantatges electorals.
O, com en el cas del que s’ha erigit en cap de l’aparell publicitari del Govern, el conseller Felip Puig, modificant les concessions del transport públic de Catalunya, abans que, com ha de passar properament, expiri el termini d’aquestes concessions. Evitant així que el proper govern elegit democràticament, pugui prendre decisions sobre la tan necessària reorganització d’un sector que mostra dèficits molt evidents i furtant la transparència d’un nou procés d’adjudicació d’aquestes concessions. Són mostres fefaents d’una situació on el “tot s’hi val”, ha substituït la mesura, l’equilibri i la transparència que ha de caracteritzar un sistema democràtic modern. És el joc pervers de convertir l’activitat política en un gran aparador on la ficció i la propaganda amaguen els fils reals que mouen aquest entramat d’interessos que, sota la patina patriòtica dels que s’anomenen defensors de la catalanitat, s’evidencia el pacte de rebotiga amb la dreta més reaccionària que ha tingut la democràcia espanyola. Tot això, adobat amb una afilada dialèctica on la desqualificació de l’adversari es materialitza en la forma més grollera i injustificada.
Aquesta estratègia, però, té una greu falla, un problema que els publicistes i els predicadors no poden resoldre. Han perdut l’ànima! El seu és un discurs buit; com el de la terrissa esberlada, fa so de balmat. El disseny i la publicitat enganyosa no poden substituir la manca de convicció d’un candidat sense més mèrits que una designació, gairebé dinàstica. Com tampoc poden, després de 23 anys de manifesta ineficàcia enganyar als pirinencs, fent-los pensar que el sobrevingut discurs, per altra banda, farcit de contradiccions, pot fer oblidar les mancances d’anys d’oblit i indefinicions. Ni tampoc, als catalans que han vist amb perplexitat com, l’Estatut que CiU, presonera del seu pacte d’investidura amb el Partit Popular, s’ha negat a modificar en aquesta legislatura, hagi esdevingut ara, la principal arma electoral de la coalició. És ben sabut que el Partit Popular no permetrà aquesta modificació en qualsevol escenari de futur on tingui capacitat de decisió. I algú pot dubtar d’una reedició dels pactes CiU-PP en una situació sense majories absolutes?
Catalunya ha de regenerar-se políticament. Per això, és més necessari que mai un canvi de governants i un canvi de polítiques. Cal una renovació de les estructures del poder i modificar les tendències pernicioses que es produeixen quan un govern sobrepassa els límits del que és democràticament acceptable. I aquest canvi no pot ser un canvi que, com ha succeït en aquestes eleccions municipals a les Terres de Lleida, sigui fruit de pactes florentins on Esquerra Republicana esdevingui un baló d’oxigen per al règim esgotat de CiU. El canvi que Catalunya necessita és un canvi real, que ens porti vers un nou catalanisme social que substitueixi el dirigisme d’aquests anys, per la participació dels catalans i catalanes en la construcció del país que volem. Només el projecte que avui representa Pasqual Maragall obre realment aquesta possibilitat de trànsit vers una nova Catalunya, més lliure i més democràtica .