Aquests dies s’ha aprovat al Parlament de Catalunya una moció presentada pel PSC, a instàncies d’Unitat d’Aran, amb la finalitat de donar sentit i contingut a la “singularitat de l’Aran”. Una singularitat que ve reconeguda per l’article 11 de l’Estatut de Catalunya del 2006 i que, malgrat que aquest mandat estatutari, no tenia plenitud en el context legislatiu català. Dic plenitud perquè, si bé l’Aran té des del 90 la seva Llei de Règim Especial, hi ha una contradicció entre la definició de “singular”, coherent amb la història, la llengua, la identitat i la tradició de l’autogovern aranès, i un encaix de l’Aran a Catalunya que resulti homogeni i equiparador amb l’aplicació de les divisions territorials que s’imposen com conseqüència dels processos legisladors del nostre Parlament. Aquesta és la contradicció no resolta encara i que té alguns antecedents històrics. El primer el 1987 amb la Llei de comarcalització, que va situar l’Aran en el mapa comarcal de Catalunya. De fet, avui encara hi és perquè el decret de text refós de la llei d’ordenació territorial de Catalunya, malgrat que la Llei de Règim Especial de l’Aran del 1990 enunciava clarament que: “…l’Aran no pot ser inclòs en cap altra divisió territorial que no sigui ella mateixa…”, no va modificar aquest decret. Més recent va ser el debat sobre la Llei de Vegueries, on després de llargues negociacions, una addicional i una disposició final va condicionar la seva inclusió en aquesta nova divisió territorial. Ara, la nova Llei de Governs Locals de Catalunya, torna a ser ambigua amb aquesta qüestió i correm el risc de no resoldre aquest conflicte de la “singularitat” que, com ja he dit, resulta antagònic amb l’equiparació dels mapes administratius. Alguns volen comparar aquest debat amb el debat sobre el procés de la independència de Catalunya i amb els posicionaments d’uns i altres en aquesta qüestió. Res més lluny de la realitat. Òbviament, per molts motius, ni els escenaris, ni els objectius tenen res a veure. En aquest cas es tracta d’afermar i de ser coherents amb els principis legislatius que ens hem donat i on, d’una manera molt lenta i feixuga, l’Aran ha anat fent camí en el reconeixement, per part de les institucions catalanes, d’aquesta singularitat. Ara bé, en aquesta qüestió com en tantes d’altres, no valen només les declaracions de bones voluntats i els discursos, cal, com reclamava en un paràgraf anterior la coherència de plasmar en els textos legislatius aquesta voluntat. L’Aran ha estat històricament un territori de frontera, com una petita frontissa entre grans estats. El seu autogovern i les seves institucions van ser una garantia de supervivència per als seus poblants atès la situació d’ inestabilitats i conflictes permanents. Avui, la seva raó de ser és una tasca menys arriscada, més intangible, però potser més difícil, com ho és la de mantenir la seva llengua, la seva cultura i el seu autogovern. Per aquest motiu cal tenir un espai polític definit i diferenciat i calen unes institucions capaces de defensar i promoure la seva llengua. El debat és apassionant, el context també, perquè si és cert que, malgrat les distàncies entre els debats identitaris i els objectius dels mateixos, Catalunya ha de poder mostrar un tracte a la diversitat que no troba a l’Estat. I aquí, com queda demostrat, la historia grinyola. Per això, la resolució no unitària però sí majoritària del Parlament de Catalunya és molt positiva. I ho és en el fons i en la forma, perquè qui l’ha impulsat es la diputada del PSC Núria Parlón, alcaldessa d’una ciutat metropolitana i compromesa amb el reconeixement del territori en la seva diversitat i singularitat. Una diversitat que sens dubte ens fa més rics i més plens a tots els catalans.
Paco Boya
Diari Segre 01.03.2014