Els pobles en perill

Aquests darrers dies hem tingut l’oportunitat de debatre en el Senat sobre els reptes i el futur del món rural mitjançant una moció feta pel grup de l’Entesa sobre aquesta qüestió.

El moment és oportú per dos motius: el primer perquè estem en procés d’acabar la negociació de la PAC que és l’instrument més important de que disposem per fer polítiques agràries i de món rural. El segon, perquè després d’una llarga i persistent crisi, cal revisar com i de quina manera, les retallades de serveis públics i la mateixa crisi impacten en els nostres processos productius i en el benestar de la gent que viu en el món rural. El cert és que, quan fem aquesta reflexió, sorprenen els discursos triomfalistes fets pel ministre i per membres del seu partit aquí. Uns discursos fets per enterbolir la realitat. De fet, aquesta PAC ha reduït els nostres ingressos un 13% en el primer pilar i un 18% en desenvolupament rural, fruit d’un ajustament dels recursos del pressupost general de la UE, que ho ha fet en un 3’5%. Una realitat que mostra que aquesta PAC, per primera vegada a la seva història ha reduït els recursos i ha modificat mecanismes, alguns d’ells en sentit positiu. Tanmateix, si la reducció d’Europa no era suficient, els ministres Cañete i Montoro, a duo, els mateixos que han fet recular el pressupost d’agricultura un 40% en aquests últims exercicis, han decidit deixar l’aportació de l’Estat al FEADER en un 30%. És a dir, que l’Estat deixarà d’aportar uns 2.000 m€ a aquests fons vitals per al món rural. Uns fons que com no seran aportats per l’Estat les hauran d’aportar les Comunitats Autònomes que, difícilment, podran assumir aquesta implementació de despesa atesa la seva situació de tresoreria.

Amb aquesta perspectiva, l’escenari és, avui, d’emergència en sectors tan importants com els regants, el porcí o els processos industrials on hi té un paper clau la cogeneració. Es fa difícil comprendre que el ministre Soria i el ministre Cañete no facin tot el que està a la seva mà per millorar la competitivitat de les nostres explotacions. El més greu és que ara, en temes com els purins en concret i l’energètic en general, fem passos enrere en àmbits que ja teníem resolts. Perquè, ja es pot entendre que les normatives i els marcs s’han de revisar i ajustar a la realitat dels mercats. Ara bé, ajustar és una cosa i capgirar una altra; fent-ho tot generant inseguretat jurídica i obligant al tancament d’empreses a les quals se’ls canvia les regles del joc sobre la marxa i sense temps per trobar alternatives al tancament, és capgirar. Alguns càlculs adverteixen que en l’àmbit de la cogeneració, els llocs de treball afectats seran de l’ordre de 100.000, amb una pèrdua molt considerable també per a les arques de l’erari públic que deixaran de rebre de l’ordre de 2,3 m€ en impostos. Sens dubte, un pèssim negoci per al conjunt del país. Però, és cert que, quan parlem del món rural, no només ens podem quedar en un debat sobre la producció i mercats.

La crisi ha fet estralls també, en l’accés de les famílies a serveis públics que fins ara consideràvem vitals per garantir l’equitat en el tracte del món rural i les ciutats. En aquest àmbit i més enllà de les retallades, l’aplicació de la LRSAL serà una desfeta del nostre món local. I això significa perdre els qui eren garants dels serveis de proximitat, especialment els que tenen més a veure amb la qualitat de vida dels ciutadans. Aplicar criteris de mercat als serveis públics és un nou absurd d’un liberalisme descarnat que no té sentit de la realitat.

Aquest és un debat molt transcendent pel nostre país. Ho és perquè en depèn la nostra seguretat alimentària, la nostra capacitat de gestionar el territori i en definitiva la pervivència de les nostres contrades. El món rural ha de guanyar pes en les decisions polítiques i ha de fer una profunda reflexió per valorar les eines de què disposa per sortir de la crisi. Ens cal exigència en matèria agrària però també amb les polítiques que garanteixen el nostre benestar. En cas contrari estem abocats a tancar pobles i el Pirineu n’ha perdut 200 en aquestes últimes dècades. Quants més estem disposats a tancar-ne mentre abaixem el cap o arronsem les espatlles?

Paco Boya

Senador i Conseller del Conselh Generau d’Aran

Leyendo comentarios Facebook...
Loading Disqus Comments ...

You must fill in your Livefyre SiteID in the Comments Evolved plugin options.

No Trackbacks.