La nova Llei d’Aran

El Parlament de Catalunya ha aprovat la reforma de la Llei d’Aran. Aquesta és una Llei que, com és ben sabut, havia d’aprovar-se l’any 2010 i, per tant, porta quatre anys de retard. Val a dir però, que el problema de la Llei, avui, des de la perspectiva d’Unitat d’Aran, no és tant una qüestió de calendari com una qüestió de fons i continguts. És a dir, necessitem una Llei capaç de donar a les institucions araneses instruments per a respondre als molts problemes i reptes que té l’Aran. Les diferències entre l’Aran de l’any 1990, quan es va aprovar aquell primer text que ens ha servit fins avui, i l’Aran del segle XXI són moltes. Aran ha desenvolupat un model que té aspectes positius que s’evidencien en el contrast de la nostra vitalitat econòmica davant altres zones de característiques similars, i que, tanmateix, no ajuda a la consolidació de la llengua i d’un patrimoni identitari que es desdibuixa en una societat canviant per l’arribada de ciutadans que vénen d’arreu a treballar i forjar un projecte de vida en aquestes muntanyes. Configurar una societat dinàmica econòmicament, amb capacitat d’autogestionar el seus recursos i construir noves concepcions identitàries que puguin créixer a partir d’arrels existents de segles són reptes que, conjuntament amb la preservació i millora dels serveis bàsics com la sanitat, el benestar i la formació han de tenir un lloc en les ambicions col•letives. El debat, per tant, roman en el marc de la Llei, però també, en els models de societat que construïm i en la forma en què som capaços de gestionar els consensos socials al voltant de les aspiracions col•lectives. En aquest sentit, el debat escadusser sobre el projecte de Llei té unes conseqüències nefastes. Els desacords en matèria de llengua, de model electoral i de sistema de finançament han fet quasi impossible un acord que, tal com va passar l’any 1990, hauria estat molt desitjable en un text de Llei que necessita d’un ampli consens. Avui, aquest consens, tot i l’esforç per votar aquesta Llei, és un consens absolutament de mínims. Hi ha algunes raons de fons i altres de forma. La Llei, pactada fonamentalment entre ERC i CIU, ha recollit molt poques de les aportacions d’Unitat d’Aran, partit que representa a una part molt important de la societat aranesa. Tanmateix, si d’alguna cosa s’hauran de lamentar els aranesos en aquesta Llei és de dos qüestions fonamentals: la primera, de la incapacitat de dotar al país d’un sistema electoral capaç de corregir els desequilibris de l’actual. I en segon lloc, que aquesta Llei no resol el principal problema de la nostra institució vinculat, fonamentalment, al finançament. Aran té un autogovern limitat al 8% del seu pressupost que ha vist recular en més d’un 30% en els últims exercicis, després que la Generalitat eliminés el model existent fins aquella data. Corresponsabilitat fiscal, equilibri, capacitat de decisió eren instruments vitals per un vertader autogovern. Avui, amb aquesta Llei l’autogovern seguirà sent el desig d’un país al qual se li donen molts reconeixements retòrics però molt poca capacitat de decidir.